Donació gestacional de cos sencer (WBGD)

Hola, soc Lucinda González, tinc 43 anys. Als 34 anys, vaig sofrir un avortament que va deixar seqüeles en el meu úter, causant-me una lesió anomenada cervicitis que afecta principalment l'epiteli cilíndric del coll uterí. Després d'aquest dolorós episodi, vaig intentar quedar embarassada novament amb la meva parella, però la lesió anterior va afectar la meva fertilitat. Malgrat haver provat diverses tècniques de fecundació assistida i haver-me sotmès a operacions per a intentar reparar el mal, em resulta impossible concebre.

La maternitat és un anhel profund en la meva vida, i la incapacitat de quedar embarassada ha estat una càrrega emocional molt difícil de portar. Cada intent fallit ha estat com un cop al cor, i l'esperança de tenir un fill propi s'ha tornat cada vegada més difícil de sostenir.

Per això, qualsevol oportunitat que es presenti per a mi de poder ser mare, la rebria amb els braços oberts. Estic disposada a explorar totes les opcions possibles i a enfrontar qualsevol desafiament que sorgeixi en el camí cap a la realització del meu somni de ser mare.

Hola, soc Gertrudis. Tinc 63 anys i treballo en una empresa administrativa. Fa uns anys, la meva estimada filla Alícia va patir un accident de trànsit que la va deixar en estat vegetatiu. El seu somni sempre va ser tenir fills i formar una família, però a causa de l'accident, mai no va tenir l'oportunitat de fer-ho. Ara, en honor a ella, vull utilitzar el seu úter per ajudar altres dones que no poden quedar-se embarassades, perquè estic segura que ella hauria volgut fer-ho.

El meu treball en l'àmbit administratiu m'ha dotat d'habilitats organitzatives i de gestió que crec que seran útils en aquest procés. A més, la meva edat em dóna una perspectiva de calma i maduresa, i sé que he après a valorar el que realment importa a la vida.

Estic disposada a fer aquest gest en honor a la meva filla i a ajudar altres persones a fer realitat els seus somnis de ser pares. Crec que és una manera bonica de mantenir viva la memòria i l'esperit d'Alícia mentre faig alguna cosa significativa per a altres persones.

Hola, soc Augusto, tinc 38 anys i sóc un professional compromès en el camp de la medicina reproductiva. Treballo en una clínica de reproducció assistida, on cada dia em trobo amb parelles i individus que desitgen amb tot el seu cor tenir un fill o filla. Malgrat els seus esforços incansables, inversions econòmiques significatives i el pas del temps, molts d'ells es troben amb la frustració de no aconseguir el seu objectiu.

Com a professional de la salut, aquesta situació em genera un profund sentiment de responsabilitat i, al mateix temps, de frustració. M'entristeix veure com els meus pacients, carregats d'il·lusió i esperança, han de fer front a obstacles inesperats en el camí cap a la paternitat o maternitat. Malgrat els meus coneixements, experiència i dedicació, hi ha moments en què em sento impotent per no poder proporcionar-los el resultat desitjat.És per això que estic obert a explorar i implementar qualsevol altra opció compatible i factible que pugui proporcionar als meus pacients una via alternativa per aconseguir els seus somnis de paternitat o maternitat.

Hola, soc Sofia i tinc 30 anys. Vivia a Bulgària i després que el meu pare morís, em vaig mudar a Espanya. Vaig venir amb la família de la meva mare, que és espanyola. Aquí vaig conèixer a Alejandro, el que és el meu actual marit. Ell i jo volíem tenir fills, però anys més tard em van diagnosticar càncer d’ovari. Això sí, aquest maleït càncer va proliferar fins a l’úter. Finalment, es va decidir que la millor solució era extirpar els ovaris i l’úter, tot i que això impliqués no poder quedar embarassada. Quan em van diagnosticar el càncer, vaig decidir congelar òvuls. No obstant això, no tenir els ovaris i l’úter ‘operatius’ m’impossibilita tenir fills, és a dir, no puc formar la família que vaig pensar juntament amb el meu marit. És per això que considerem el WBGD com una opció possible per tenir un fill.

Hola, soc Albert i tinc 36 anys. Sempre he estat treballant en territori espanyol com a ginecòleg i he pogut observar en primeríssima persona com el nombre de persones que acudeixen a la clínica ha disminuït molt considerablement els últims anys. Fa temps vaig posar-me en contacte amb altres clíniques del país i també em van transmetre la seva preocupació en aquest sentit. Això és important perquè mentre la població envelleix, el nombre de nadons baixa. Considero que algunes mesures com el WBGD poden ser molt interessants per canviar el rumb d’aquesta negativa tendència amb efectes negatius a llarg termini. Això sí, en aquest últim cas, l’ètica també ha de ser un factor imprescindible per portar a terme aquest procés i depèn tant de les famílies com de la futura embarassada.

Hola, soc Marta, una dona basca de 40 anys que porta 15 anys treballant un comité de bioètica i m’ha sorprès molt un cas bastant recent: el denominat com ‘Whole Body Gestational Donation’ (WBGD). Són moltes les preguntes que arriben al meu cap quan escolto aquest peculiar cas. Sí que és cert que, en un principi, la idea pot arribar a ser molt positiva… Però en determinats casos. Considero imprescindible un consentiment previ per part de l’embarassada, això és molt important. A més, ha de poder ser portat a terme en famílies on l’impossibilitat de tenir fills estigui present, lògicament. Això últim ve arran dels nivells poblacionals en la gent jove, els quals són força impactants. És per això que noves tècniques per augmentar aquest nombre a la vegada que s’acompleixen els somnis de mares són imprescindibles, però sempre amb precaució.

Sóc Laura, una dona de vint-i-set anys. Jo desitjo tenir un fill i el meu estat mèdic preexistent m’ha deixat en una situació delicada, encara que, actualment hi ha molts controls que em poden ajudar a tenir-lo sense sortir perjudicada.

Pero igualment, el meu metge m’ha proposat altres opcions, una d’elles és la donació gestacional de cos sencer. Tot i que aquesta possibilitat pot semblar una solució correcte, no penso que sigui la més ètica ni la més viable econòmicament ja que, avui dia la ciència està molt avançada i pot permetre que jo tingui un embaràs sense complicacions.

Sóc Juan Alberto, un home de seixanta-cinc anys, i porto temps lluitant contra una malaltia que només pot ser superada mitjançant un trasplantament de pulmó. La meva esperança es veu truncada quan em comuniquen que el cost del procediment és elevat i que els fons de la seguretat social no estan disponibles de manera immediata. Aquesta notícia em cau com un gerro d’aigua freda, ja que cada dia sense l’operació és un dia perdut en la meva lluita per la vida.

Mentre reflexiono sobre la meva situació, em trobo amb una informació que em resulta particularment frustrant: la seguretat social està invertint significativament en un mètode de donació gestacional de cos complet, una opció per a aquelles persones que desitgen tenir fills i no poden fer-ho de manera natural. Aquest contrast entre la inversió en reproducció assistida i la manca de recursos per a trasplantaments vitals em sembla una injustícia flagrant.

Soc Eugènia i valoro l'eficiència i la utilitat dels recursos. He experimentat problemes mèdics complexos de primera mà, sé que poden posar a les famílies i al sistema de salut en general en una posició financera i emocional difícil. Per això, he reflexionat molt sobre el tema i he arribat a la conclusió que donar el meu cos per a la gestació és una forma significativa de contribuir, fins i tot, després de morir.

Penso contínuament en els efectes econòmics i emocionals que comporta mantenir a una persona vegetativa. Sé que, aquests casos, poden requerir recursos significatius, però crec que val la pena. Jo dono tot el consentiment per poder gestar un fill a una família que no pugui tenir-ho per cap de les maneres. Una vegada jo estigui en estat vegetatiu crec que la millor manera de contribuir a la societat seria fent feliç a altres persones que de cap manera poden tenir un fill.

TESTIMONI (màxim 1100 caràcters)
Hola, soc Paolo i tinc 27 anys. Sempre he pensat que es pot estimar a més d'una persona, és per això que fa uns anys vaig començar la meva relació de poliamor, amb en Diego i la Clara. Desafortunadament, ja fa uns mesos la Clara va tenir un accident de moto i s'ha quedat en estat vegetatiu. Després que tot això succeís, en Diego va començar una altra relació amb una dona, això em va fer pensar que no li importàvem gens, ja que vaig passar uns quants mesos molt malament i ell ens va oblidar des del primer moment.
La seva nova parella té un problema i no pot tenir fills, és per això, que Diego vol utilitzar la Clara, la nostra ex-parella, com a ventre de lloguer.

Jo estic completament en desacord, la Clara des del primer moment ens va transmetre la seva opinió sobre tenir fills, aquesta era un NO rotund; tenia molt clar que mai volia tenir fills.

Per moltes raons penso que fer això està en contra dels seus drets, jo encara estimo a la Clara, però sembla que Diego mai ho ha fet. Estic disposat a portar aquesta situació al jutjat.

Em dic Mafalda i dirigeixo una ONG anomenada AA (Adoption Assiociation).
El lema d'aquesta és "Adoptar per millorar la seva vida". Tenim molt clar el nostre objectiu; volem facilitar a les famílies el procés d'adopció, donant així esperança als nens que estan sols. Hi ha moltíssims nens que es queden sense família; és per això que fa molta falta l'adopció d'aquests nens.

Fa uns mesos va venir una parella que tenia molt clar que volien un fill, feia molt temps que ho intentaven i tenien moltíssima il·lusió. Després de molts tràmits, un mes abans de l'adopció final es van tirar enrere.

Mai m'havia succeït alguna cosa semblant, i vaig voler saber el perquè. Em van explicar que van trobar una tècnica que els permetia tenir un fill seu (òvul d'ella i espermatozoide d'ell) i que seria fecundat dins el ventre d'una dona. El problema d'això és que aquesta dona estava en estat vegetatiu.

Aquesta pràctica em sembla una aberració, està en contra dels drets d'aquesta dona. En assabentar-me, vaig iniciar una campanya en contra d’aquesta tècnica.

Soc Maxim Ruiz, director d'un hospital des de fa més de quinze anys.
Des que porto en aquest càrrec m'he enfrontat a una situació molt desafiant; el creixement del nombre de pacients en estat vegetatiu. Ens estem quedant sense llits i sense recursos, la majoria dels diners que tenim s'inverteixen en aquestes persones, ja que necessiten molta atenció.
Jo sabia que com a director de l'hospital havia de proporcionar el millor cuidat possible, però també havia de ser conscient de tots els costos de mantenir a aquestes persones amb vida.

Després de mesos de reunions i de moltes nits sense dormir, vaig decidir iniciar un programa de reducció de cures pal·liatives. Va ser una decisió molt difícil, i que va descontentar a molta gent, però era el correcte. Vull que tothom rebi l'atenció necessària, però també necessitava els recursos que ells utilitzaven i nosaltres invertim.

Al final, aquesta decisió va ser molt dura, però necessària. Necessitàvem marcar l'equilibri entre l'ètica mèdica i la realitat financera de l'hospital; sempre amb el benestar dels nostres pacients per davant.