Les persones trans en el món esportiu

Em dic Caster Semenya i soc campiona olímpica en els 800 metres llisos. Arran dels resultats del Campionat Mundial d'Atletisme de Berlín de 2009, es va iniciar un debat sobre la validesa de la meva victòria, ja que els meus nivells de testosterona eren tres vegades superiors als valors establerts degut a trets genètics intersexuals. Se’m va obligar a fer un test de verificació sexual i vaig haver d’arribar a un acord amb l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme (IAAF) per mantenir el meu títol.

Em dic Lia Thomas i soc la primera atleta obertament transgènere en guanyar la màxima categoria en natació de la lliga universitària dels Estats Units. Amb 18 anys vaig començar una teràpia hormonal substitutiva i vaig poder entrar a l’equip de natació femenina dos anys més tard en acabar el tractament. A causa del tractament vaig perdre força i massa muscular, fet que es va veure reflectit en els meus resultats, però vaig aconseguir guanyar el campionat nacional al març de 2022. Aquest fet va incomodar molta gent, ja que la meva posició en el rànking nacional femení va pujar molt en comparació amb la posició anterior en la lliga masculina.

Em dic Riley Gaines, i he sigut campiona de natació de la lliga universitària dels Estats Units en 12 ocasions. El 2022 vaig competir contra la Lia Thomas en els 400 metres d'estil lliure; ambdues vam quedar empatades, però la federació em va informar que no rebria cap títol. A més a més, ens va obligar a compartir vestuari amb un home de 22 anys, que feia 1,90 i que mantenia intactes els seus genitals masculins.

Soc en Pierre de Coubertin, el creador del Jocs Olímpics. Els meus estudis pedagogs em van portar a somiar en una competició que unís tots els esportistes del món, sota el signe de la unió i la germanor, sense ànim de lucre i només pel desig d'aconseguir la glòria. Segons el meu punt de vista, l'esport femení no es pràctic, ni interessant, ni estètic, a més a més d'incorrecte. Les dones només tenen una feina en el món esportiu: coronar els campions amb guirlandes.

Em dic Joanna Harper, soc una atleta trans i investigadora científica que assessora al comitè olímpic internacional. Tant per la meva experiència personal com per la meva formació científica, crec que les dones trans han de reduir el seus nivells de testosterona per poder participar en competicions esportives amb altres dones, però en cap cas competir en un equip on no es trobin identificades. Sota el meu parer, s'haurien de fer proves amb un o varis biomarcadors per dividir els atletes en categories. El camí cap a l'equitat és difícil però no impossible.

Em dic Laurel Hubbard, i sóc la primera aixecadora de pesos obertament transgènere seleccionada per participar en uns Jocs Olímpics. Durant la meva adolescència vaig competir en campionats d'halterofília, desitjant sentir-me més masculina, però vaig deixar el món competitiu el 2001. No va ser fins el 2012 quan vaig començar la meva transició. Després d'uns anys d'entrenament, vaig guanyar el campionat internacional d'halterofília al 2017, i el 2020 vaig ser seleccionada per participar en els Joc Olímpics de Tokio 2020. La meva participació va ser durament criticada, ja que vaig transicionar un cop passada la meva adolescència, i molta gent creia que això em donava una important avantatge. No vaig aconseguir cap medalla.

Em dic Caitlyn Jenner, i vaig transicionar l'any 2015 amb 66 anys. Anteriorment, quan encara em deia Bruce, vaig guanyar l'or en el decatló dels Joc Olímpics de Mont-real 1976. Sota el meu parer, no s'hauria de permetre a noies trans participar en equips esportius femenins per una qüestió d'equitat. S'ha de protegir l'esport femení i a les seves jugadores davant l'impacte físic que tenen les noies trans, encara que aquestes s'operin com vaig fer jo. Jo vaig transicionar un cop acabada la meva carrera esportiva.