La roba que porto, qui la fa?

Em dic Nadia, tinc 14 anys i visc a Dhaka, la capital de Bangladesh. La meva mare treballa en una fàbrica de roba des que tenia 16 anys. Cada dia surt de casa a les sis del matí i torna a les vuit del vespre. Cobra 95 euros al mes. Amb aquests diners paguem el lloguer, el menjar i la meva escola. A vegades jo l'ajudo a fer hores extra els caps de setmana. Quan veig la roba als catàlegs de les marques europees, penso: aquesta samarreta la va cosir la meva mare. Costa 25 euros. A ella li van pagar 0,40 euros per fer-la. El meu missatge: Les persones que fabriquen la roba haurien de guanyar prou per viure amb dignitat.

Em dic Marc, tinc 13 anys i visc a Tortosa. M'agrada molt la moda i estic sempre al dia de les tendències. Compro roba sovint, sobretot quan hi ha rebaixes. Mai no m'havia plantejat d'on venia. Un dia a classe vam aprendre que la roba barata es fa en fàbriques on les persones cobren molt poc. Em vaig sentir malament, però tampoc tinc gaires diners. No puc pagar 40 euros per una samarreta de comerç just. Potser hauria de comprar menys... però és difícil quan tothom porta el que es porta. El meu missatge: Vull canviar però no sé com. Necessito ajuda per fer-ho possible.

Em dic Gemma Puig i soc directora de compres d'una cadena de roba espanyola. La meva feina és aconseguir que la roba que venem sigui bona i barata. Si no ho faig, l'empresa perd clients i hem d'acomiadar gent. Cada vegada que intentem pujar els preus als proveïdors, ens diuen que aniran a buscar una altra marca. El mercat és molt competitiu. Jo no vull que ningú treballi en males condicions, però si paguem més, haurem de pujar els preus i perdrem vendes. No és tan fàcil com sembla des de fora. El meu missatge: El problema és del sistema, no només de les empreses. Necessitem que les lleis canviïn per a tothom alhora.

Em dic Karim, tinc 12 anys i visc a Casablanca, al Marroc. El meu pare va perdre la feina al camp quan una empresa gran va comprar les terres. Ara treballo recollint roba usada que arriba d'Europa per vendre-la al mercat. Cada setmana arriben containers plens de roba que a Europa ja no volen. Molta és bona i es pot vendre. Però tanta roba també destrueix el negoci dels sastres locals, que ja no poden competir. M'agradaria estudiar, però la meva família em necessita aquí. El meu missatge: La roba usada que envieu no sempre ens ajuda. De vegades destrueix la nostra economia local.

Em dic Rosa Ferrer i soc investigadora en drets laborals a la Universitat de Barcelona. Porto deu anys estudiant les condicions de treball a les fàbriques tèxtils d'Àsia. El que he vist és clar: el sistema actual és injust per disseny. Les marques saben perfectament on i com es fa la roba. Diuen que no en són responsables perquè no són propietàries de les fàbriques. Però elles fixen el preu i els terminis, i per tant creen les condicions d'explotació. La solució no és comprar de manera individual més ètica. Cal canviar les lleis i fer que les empreses siguin legalment responsables de tota la seva cadena de producció. El meu missatge: La responsabilitat individual és important però insuficient. Sense lleis que obliguin les empreses, res no canviarà de veritat.