Què ens fa humans?

Sóc la primera persona del món amb una antena implantada al cap. Tinc 35 anys i porto d'ençà que vaig néixer amb una malaltia que no m'ha permès veure els colors. El 2004, vaig decidir que em fessin la implantació. Aquesta antena em serveix per veure els colors i també per sentir-los, rebre imatges, vídeos, música o trucades telefòniques directament al meu cap: des d'aparells externs com ara mòbils o satèl·lits.

Sóc una dona de 43 anys que des de que existeixo visc amb un problema que afecta el meu dia a dia. Vaig néixer amb una patologia anomenada “Hemimelia Fibular” que afecta principalment les cames i els peus fent que creixin cap a dins. M’he esforçat molt durant tots els meus anys de vida per aconseguir tot el que m’he proposat malgrat tenir aquesta minusvalidesa; tot i que també he tingut molta ajuda. Gràcies a la tecnologia d’avui en dia he, pogut dissenyar-me i fer-me a mida unes pròtesis amb les quals puc córrer i saltar lliurement.

Em dic Ícar i sóc de la mitologia grega amb una història bastant interessant per explicar. El meu pare i jo ens vam veure en una situació bastant complicada per sortir d’un laberint així que el meu pare va crear unes ales per mi i per ell perquè poguéssim escapar-ne. Les nostres ales funcionaven per volar però el meu pare em va dir que les fes servir amb cura, però no li vaig fer cas. Per culpa d’això i que volés massa alt, la cera de les ales es va fondre, cosa que va resultar en la meva caiguda.

Desgraciadament vaig néixer sense l’avantbraç dret. La meva infància va ser dura. Mai volia sortir i fer-me fotos, i quan ho feia, amagava el braç dret al darrere.
Però això va canviar quan vaig complir vint anys i vaig començar amb la carrera de publicitat. Una pròtesi va arribar a mi, encara que la tecnologia d’abans no és igual que la d’ara que ha millorat molt més. Un amic em va suggerir modificar-la per fer-la més vistosa, i allà vaig veure la llum. A partir d’aquell moment, vaig començar a fer-me moltes fotos, i la sorpresa i rebuda del públic va ser sorprenent.

Sóc actriu, compositora i model britànica. A causa d'una negligència mèdica, quan vaig néixer vaig passar la major part de la meva infància als hospitals i aquest accident va donar lloc a un llarg problema amb la meva cama esquerra. El 2007 vaig tenir una amputació voluntària per sota el genoll per millorar-me la mobilitat i salvaguardar la meva salut futura de la cama. Això, però no m’ha afectat a ser model, ja que vaig quan tenia quinze anys i he sortit a les portades de Bizarre i Skin Two. I tampoc m’ha impedit treure el meu primer disc musical en solitari: "Only You".

Vaig néixer sense turmells i peroné en cap de les dues cames degut a una malformació degenerativa. Des de ben petit, més ben dit quan tenia onze mesos em van amputar les dues cames i em van col·locar unes pròtesis. Actualment, sóc un atleta sud-africà. Abans de fer-me atleta, vaig estar pensant algun esport que m’agrades, ja que l’espot era la meva passió; vaig provar de fer rugby, waterpolo, natació… i finalment em vaig decidir per l’atletisme. Vaig destacar les meves habilitats en l’atletisme, en les competicions en els Jocs Paralímpics d’estiu al 2004, amb 46,34 segons en 400 metres, i vaig obtenir medalla d'or en 200 metres i bronze als 100 metres. Per aquestes raons se’m coneix amb els sobrenoms de “Blade runner” o “The fastest thing on no legs”; és a dir, la cosa més ràpida sobre cap cama.

Em dic Johnny Matheny. El 2008 vaig perdre una gran part del meu braç esquerre a causa del càncer, el que em va provocar una retirada anticipada de la meva feina això tot i que encara estava en condicions per seguir treballant per diversos anys més. El juny del 2009 em vaig integrar a un programa com a subjecte de proves per a nous desenvolupaments de pròtesis biòniques, el programa que m’ha portat a tenir el primer braç robòtic capaç de respondre a impulsos cerebrals.

Em dic Hugh Herr i sóc un escalador, enginyer i professor de biofísica nord-americà. Em vaig fer famós pels meus avenços en enginyeria biomecànica dissenyant pròtesis de tecnologia avançada. Vaig trobar la inspiració en la meva història de com vaig perdre les cames practicant escalada.
A més a més, vaig rebre el premi Princesa d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica en 2016.

Tinc tots els meus moviments, la meva temperatura corporal, la pressió sanguínia, l'oxigen i el meu pes digitalitzats. Em dic Chris Dancy i sóc un cyborg. Tot va començar l'any 2007. Em sentia infeliç, estava a punt de fer els 40 i tenia una carrera de creador de sistemes informàtics per empreses de software. En aquell moment em vaig preguntar: "és possible utilitzar aquestes habilitats per millorar la meva salut?". Des d'aquell moment vaig començar a utilitzar "wearables" (tecnologia portable), i tres anys més tard em vaig convertir en l'home més connectat del món. Al principi, a la gent del meu voltant els hi costava entendre el que "era", ja que em veien com si fos un robot. Però ara això no em preocupa, ja que avui en dia tothom està connectat smartphones, rellotges intel·ligents i tot tipus de wearables.

Hola em dic Daisy-May, tinc 7 anys i tinc les dues cames amputades. Això no m’ha limitat. Tinc una vida completament normal, faig el que qualsevol nena de la meva edat i ja he desfilat com a model infantil. Vaig néixer amb una deficiència congènita que es caracteritza per l’absència parcial o completa d’un peroné. En una cama només tenia un petit peroné i a l’altre completament.

Sóc d’Andorra i vaig néixer sense part del braç dret. Encara que això no m’ha impedit jugar com un altre nen.
La meva passió i joc preferit sempre ha sigut el LEGO. És per això que, de petit, vaig construir un primer prototip amb LEGO d’un braç biònic. El que més va impressionar era que no tenia coneixement previ sobre les pròtesis.
Vaig anar desenvolupant models més avançats que cada vegada supleixen més i millor les meves necessitats.
Per molts sóc un exemple que, amb una mica d’imaginació i peces LEGO es pot superar discapacitats així.

Em dic Jude Hill i als 5 anys vaig perdre les dues cames en un accident domèstic.
Em van ajudar per complir el meu somni de competir en la pista d’atletisme. La meva vida va canviar completament quan tenia 5 anys. L’accident va succeir quan jo estava al jardí de casa meva amb la talladora de gespa. Els meus pares em van portar a l’hospital immediatament preocupats per la gravetat de l’accident. Els metges van aconseguir salvar-me la vida, però ho vaig perdre tot per sota dels genolls.

Estava posant maletes al maleter del cotxe quan, sobtadament, una conductora èbria va impactar-me. Després de 14 hores de quiròfan, van haver d’amputar-me la cama esquerra i substituir-la per una pròtesi.
Encara que això no va significar res per a mi. Tan aviat com em vaig recuperar, ja estava penjant fotos a les meves xarxes socials. Tot i això, haig de dir que l’acceptació de tothom em va commoure.

Per culpa d’un shock tòxic per part d’un tampó vaig perdre una cama. Sí, sona esbojarrat, però és cert. Per culpa d’un producte d’higiene íntima em vaig quedar sense la cama dreta.
Ho vaig passar malament; èpoques tristes i demandes a l’empresa que em va causar això.
Però un dia vaig veure la llum: vaig començar a fer-me fotos exhibint la pròtesi, cosa que va agradar a molts dissenyadors.
Actualment estic ficada en el món de la passarel·la, i sóc molt rebuda a totes les exhibicions on surto.

Sóc d’origen afroamericà i a més a més sóc albí. Tinc una cama amputada però estic molt sol·licitat com a model en aquest moment. Ara protagonitzo la campanya “Find your magic” de AXE però també desfilo per Givenchy i McQueen.