Una arca cap al 2050

Sóc un professor danès d’Administració d’estadístiques i empresa. Estic formant part d’un debat sobre calentament global perquè penso que és temps per desmentir algunes posicions perilloses i totalement injustificades. De fet, si és veritat que el calentament global ha estat causat les persones, tard o d'hora, serà inevitable que afecti els éssers humans i el medi ambient, és igualment veritat que les declaracions i posicions oficials al respecte sovint sonen catastròfiques i exagerades i tendeixen a prendre com a possibles solucions mesures extremadament dures que, en realitat, acaben perjudicant les economies dels països alhora que resulten totalment ineficaces. Penso que hi ha molts altres problemes importants per els que hem de lluitar: fam, pobresa, malalties... Concentrant els nostres esforços en aquests problemes, podrem ajudar molta més gent, gastant menys diners i amb una taxa d'èxit més alta.

Sóc un entomòleg suís i he treballat molts anys a l'Àfrica, especialment dedicant-me a lluitar contra les cotxinilles que infesten i destrueixen els cultius de mandioca. Les arrels de mandioca, de fet, són riques en midó i formen part de la dieta bàsica de milions d'africans. Durant els anys 70 i 80 aquest insecte ha estat el causant d'una reducció dràstica del rendiment dels cultius, fins al 80%, a tot el continent. Després de dur a terme una investigació exhaustiva durant 10 anys, vam establir amb èxit el control biològic de la plaga, sense utilitzar productes químics, però utilitzant el seu depredador natural per destruir-los, una vespa. D'aquesta manera hem pogut evitar una fam severa i generalitzada, però, més que això, hem demostrat al món que l'agricultura ecològica és factible, i que l'any 2050 serà possible produir en harmonia amb el medi ambient prou aliments per nodrir tot el planeta. Estic ben segur que ho podem aconseguir. La pregunta és: realment volem?

Sóc una jubilada de 78 anys i visc sola en una casa localitzada en l’antic ajuntament d’una ciutat al nord d’Itàlia. Fa un parell d’anys, l’administració municipal va decidir fer que l’eliminació de residus sigui dels propis civils, adoptant així un sistema de separació de residus el qual, francament, trobo poc pràctic; no és fàcil per mi diferenciar un material de l’altre; sovint oblido de treure els contenidors fora els dies correctes i a l’hora acordada, doncs comencen a fer mala olor i el meu pis acaba inundat de pudor!! A més a més, amb el meu mal d’esquena, es fa molt difícil baixar les escales portant els pesats contenidors, plens fins adalt, especialment durant l’hivern. Se suposa que això és una societat civilitzada? Quan era petita, produíem menys residus i reutilitzàvem les coses una i un altre vegada. Estem segurs de que questa “separació de residus” es l’opció correcta?

Soy ingeniero y trabajo para una empresa canadiense especializada en perforación y extracción de minerales del fondo del océano. Acabamos de firmar un importante acuerdo con el Gobierno de Papúa Nueva Guinea para extraer metales, principalmente oro y cobre, a 1.500 metros de profundidad en el fondo del océano. De hecho, como las reservas de mineral se están agotando, nos vemos obligados a buscar nuevos suministros en formas y lugares que nunca habrían parecido una opción viable hace tan sólo unos años. A pesar de que este proyecto garantizará al país enormes beneficios económicos, la opinión pública, influida por los movimientos ecologistas, se opone totalmente a él, alegando que podría tener consecuencias destructivas. Considero estas completamente irracionales. Mi empresa ha llevado a cabo investigaciones en sobre el terreno: el impacto medioambiental será muy bajo. Entonces, ¿por qué esta fuerte aversión hacia la tecnología?

Soc una mestressa de casa i mare de tres, ara adolescents, nens. Quan ells eren petits, solia ser molt cuidadosa amb el que els cuinava, utilitzant només aliments orgànics, ja que estava convençuda de que seria la millor alimentació pel seu creixement. Teòricament, crec que l’agricultura sostenible és, a la llarga, la millor elecció pel futur del nostre planeta, però desde un punt de vista pràctic, vaig deixar de comprar productes ecològics perquè eren exageradament cars i difícils d’aconseguir. He de dir que estic empenedida per això, però crec que molta més gent ha pres la mateixa decisió que jo. Bé, òbviament, les coses canviarien si al preu d’un producte barat se li afegissin costos addicionals per la contaminació de l’aigua, la pèrdua de biodiversitat, i tots els problemes socials i sanitaris relacionats.

Treballo al Departament de Serveis Públics de San Diego. Estic completant un projecte d'investigació sobre una nova metodologia per recuperar, tractar i depurar les aigües grises i negres i fer-les aptes per al consum. Tan fins ara, tenim uns resultats excel·lents: l'aigua que hem obtingut és de fet més neta que l'aigua potable existent i també és més barata que la que es produeix, per exemple, en una dessalinitzadora. Per a San Diego això podría representar un procés revolucionari. Tanmateix, l'opinió pública s'hi oposa amargament per un sentiment de repulsió i desconfiança cap a l'efectivitat d'aquesta metodologia de purificació. Potser, què passa amb l'empitjorament de la sequera i el desenvolupament dels assentaments costaners, qui sap? La gent pot acabar canviant d'opinió sobre el tema! Em pregunto si les nostres necessitats futures ens podran obligar a canviar els nostres hàbits i creences actuals.

Sóc agrònom i treballo a l'Institut Internacional de Recerca sobre l'Arròs. El nostre Institut produeix cada any dotzenes de noves varietats d'arròs, obtingudes gràcies a les noves tècniques d'enginyeria genètica que milloren les característiques varietals mitjançant encreuaments entre plantes de la mateixa espècie. Tenim varietats resistents a la sequera; d'altres que suporten un entorn salí i d'altres que poden sobreviure completament sota l'aigua fins a uns 15 dies. En nom de quina posició antiquada i anticientifica s'espera que renunciem a una gran riquesa de varietats? Una cosa és parlar de la ingerència de les multinacionals a la producció mundial d'aliments; una altra de molt diferent és plantejar-se utilitzar les eines que proporciona l'enginyeria genètica per millorar els cultius i contribuir així a resoldre els problemes reals de la gent.

Tinc 15 anys i vaig a una escola de secundària especialitzada en estudis cienctìfics a la meva ciutat natal. Els meus pares, com a defensors del medi ambient, sempre han estats compromesos amb associacions per la preservació del medi ambient natural i a favor dels aliments orgànics.
M'han criat sota aquests principis però, sincerament, sense fer-me mai massa preguntes: simplement pensava que era el correcte. Però, recentment, he començat a tenir els meus dubtes. La majoria de les famílies dels meus amics no es preocupen en absolut per les qüestions mediambientals i es comporten d'una manera que els meus pares estigmatitzen. Tots utilitzen els seus patinetes per a desplaçar-se, mentre que els meus pares es neguen a comprar-me'n un perquè diuen que és un contaminador i que serà millor que estigui content de muntar en bicicleta. Em pregunto: què podem fer els tres contra la resta del món? I per què hauria de ser l'únic que fes aquest sacrifici?

Sóc arquitecte i, fa uns 10 anys, vaig planificar i construir una casa prefabricada assequible i de baix impacte ambiental. El vaig anomenar “Casa Loblolly” del nom dels arbres que s'han utilitzat per construir-ne almenys una part i que són propis de la zona on s'ha situat. S'ha convertit en un símbol d'una nova actitud davant la construcció, que implica tenir present l'impacte ambiental. Crec que la manera més rendible de construir una casa és construir-la en una planta i, posteriorment, muntar-la in situ. Això redueix enormement la
quantitat d'energia necessària per construir-la ("inversió energètica"). Tradicionalment la indústria de la construcció s'ha convertit en una "paraula bruta" i hauria de ser prohibida. Hem demostrat que construir d'una altra manera és possible. Aleshores, ara, quan els governs prendran mesures i controlaran per reglament el sector de la construcció?

Estic treballant de peixateria a la peixateria d'un supermercat que és part d'una empresa minorista a gran escala. M'agrada molt la meva feina perquè d'alguna manera em manté estretament relacionat amb la meva gran passió: el mar. No obstant això, amb el meu gran disgust, cada dia he de presenciar, amb un sentiment d'impotència, les eleccions que fan els nostres responsables de compres: no es tenen en compte totes les qüestions relacionades amb la pesca i les polítiques de recursos íctics. Els gustos del consumidor imperen, i la majoria de clients demanen sempre el mateix tipus de peix: el 90% d'ells el volen "fàcil i ràpid de cuinar i sense ossos". Estic somiant amb obrir la meva pròpia peixateria per poder donar suport als pescadors que practiquin una pesca sostenible. Però quant de temps podria sobreviure al mercat? Què es pot fer per informar els consumidors i conscienciar-los del que hi ha darrere del seu "peix sense os"?

Sóc un regidor de Mobilitat Social i medi ambient en l’esplanada de la ciutat de Po al nord d’Itàlia. Les dades dels últims anys del resum de les estadístiques de la “Qualitat de l’Aire” relacionats amb les partícules (PM2.5) són, com sovint, alarmants pel meu poble: aquesta valoració ha excedit el nivell de seguretat acceptable de de 50 μg/m3 durant 61 dies, posant en risc la salut dels nostres ciutadans. Fins i tot als anys que transcurreixen les valoracions no son del tot bones. En poc temps em veig forçat a adoptar mesures per reduir el nombre de vehicles que circulen; almenys, operant l'esquema de matrícules alternes. L’Associazione Commercianti (Associació de comerciants) està preparada en peu de guerra i disposada a fer la guerra contra les noves mesures, titllant-les d'inútils i perjudicials per als minoristes de la ciutat. Fins i tot poden tenir raó des del seu punt de vista, però quines mesures alternatives he de prendre? L'aire no és propietat exclusiva dels comerciants: és de tots.

Sóc un investigadora de la Facultat d’Agricultura de la Universitat de Bologna i he participat en el projecte “Mercat d’última hora.El projecte començat en 1998 com a activitat de recerca, i es va convertir en un sistema professional real per la reutilització dels béns no per part del comerç minorista a gran escala.Gràcies a la nostra organització, els productes alimentaris ( i no només aquells) que han de ser destruïts s’estan reservant per a organitzacions benèfiques, amb beneficis ambientals, socials i econòmics evidents.Al món es malgasta un terç dels aliments, mentre que 800 milions de persones moren de fam.A Itàlia cada any es malgasten aliments per valor de 15 bilió d'euros i es diu que cada italià llença a les escombraries una mitjana de 42 kg d’aliments a l’any.Per tant, abans d’afirmar que hauríem d’anar augmentant la producció, perquè a la terra, em pregunto, no aprenem a malgastar menys?